JOAN COLOMO

DISSABTE 14

C/FLUVIÀ, 11 (Pis)  20:00

L'oferta i la demanda demostra, amb una claredat incontrovertible, que tiri pel camí musical que tiri en Joan Colomo no pot deixar de ser un autor. La personalitat aclaparadora de la seva música li col·loca un plat a part en el panorama musical català.

Fins i tot quan juga amb l'electrònica i els sons mainstream, com a Ritme pervers o a Prisma, on se’ns emporta a la pista de ball amb un somriure als llavis i una necessitat imperiosa de cantar mentre movem els malucs, s’allunya dels convencionalismes i les estructures previsibles. I és que, per primera vegada, a L'oferta i la demanda els teclats miren als ull sales guitarres i els sintetitzadors encoixinen les composicions, tot per aconseguir unes atmosferes absolutament subjugadores, com a la inesperada Guerra freda o a l’èpica i delicada Esclat etern.

 

Hi ha poca gent en el món del pop que pugui afirmar que té “una veu pròpia”, una manera de composar i de cantar que pren referents tan diversos que sembla que no en tingui cap, i que tot el que fa s’estigui fent per primera vegada. Joan Colomo n’és un. Mestre dels contrastos, és capaç de fer que la música que es xiuxiueja i la que es balla amb els ulls tancats es donin la mà en una mateixa cançó. En aquest sentit, L'oferta i la demanda frega la perfecció. La foscor conceptual s'embolcalla d'un so lluminós, les emocions a flor de pell s'omplen de significat, i les melodies fràgils despunten amb tornades altament corejables, com a l’excepcional Consum intern, o a Fantasma, una altra de les moltes joies d’aquest disc.